Hi havia un temps en què el carrer estava de renaixença. La pols.. entrava pel nas i omplia els pulmons. El cos s'omplia, però no de pols, sino d'una substancia abstracta, imposible de tocar. Sentir, només sentir. Peus descalços en un terra que estava més amunt de les idees que embrutaven el carrer. La olor dolça en harmonia amb l'aroma d'unes flors avançades a la primavera. Sabor de cafè. Amarg. La futura transformació de les cantonades, ara pintades d'un blau. Blau cel, blau mar, de totes formes un blau que parla de llibertat. Sigui como sigui, el carrer estava de renaixença, i amb el carrer els peus, i el cos, i després la ment. Potser l'inici d'una reconstrucció que anava més lluny de la pols i el soroll d'una nova existencia. El carrer parla. També les flors, i el cos, i la olor dolça d'un pastís de llimona. Veus presents en l'oida d'una gavina que sobrevola la ciutat dels teus somnis.
Ja és nou. El carrer és nou. Pero sense dubtes, segueix cridant. Crida amb ganes de renaixença, amb un blau de llibertat, amb la olor més dolça que mai, amb un café en la seva llunyania. Un tros de pizza. La pluja i les llums de colors. Esperant que el rellotge marqui l'hora en que els peus tornaran a trepitjar terra, a centímetres del nou vestit. L'hora d'ofegar-se amb la pols de les papallones que un dia van decidir quedarse al vell carrer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario